La precarietat no apunyala

 

Faig un repàs a la premsa local de Manresa i voltants, i és repugnat moltes editorials, columnes de notícia i d’opinió de diaris digitals. És indignant. Però tampoc sorprèn veien de qui és l’autor i qui escriu. El que hauria de ser un clam unànime de condemna es converteix, en mans de certs mitjans, en un exercici patètic de sociologia de merda. Mentre la sang encara és fresca a Manresa, sang d’una punyalada travessant el cor d’un pare de família, als carrers de Manresa deixats de la mà de Déu, hi ha qui s'afanya a obrir l'expedient de la "vulnerabilitat" i la "precarietat" per embolicar la responsabilitat de l'assassí, en un intent de voler rentar la consciència i, de passada, rentar la seva imatge.

Cada article que posa el focus en l’entorn de l’agressor, en la seva soledat o en les seves carències econòmiques, és un insult directe a la víctima i a la seva família. La precarietat no mata. La vulnerabilitat no apunyala. La pobresa no dispara. Utilitzar aquestes circumstàncies com a atenuants no només és un exercici de mala fe periodística, és una traïció a la memòria de la víctima.

Estan convertint un crim salvatge en un cas social, com si la societat sencera en fos responsable. Això no és periodisme, és cinisme. No és comprensió, és complicitat. Blancanejar l'assassí per molt menor que sigui, no és un acte d'empatia, és un acte de covardia. I mentre els mitjans segueixin aquesta deriva, estaran escrivint el guió per al pròxim crim, dient als potencials agressors que la seva història serà compresa, que la seva ràbia serà explicada. La responsabilitat no es dilueix, per molt que als mitjans els faci por dir el que és obvi, hi ha actes que no tenen excusa, ni aquí ni a cap altra societat civilitzada.