Maten un home a ganivetades a Manresa. Identificats, almenys dos menors, com a presumptes autors

 

La nit de la festa major de Manresa, una de les nits més esperades de l’any, ha posat fi a la vida d’un home, un pare de bessons, un veí conegut i estimat. Carles, després de gaudir del correfoc, va trobar-se amb l’horror en una nit que hauria d’haver estat de celebració.

El Carles va veure una baralla i va intentar separar-la. Un acte de civisme, de valentia, de sentit comú. I per això el van matar. Per l’esquena, a mans d'un covard, com un traïdor, amb un ganivet que li va travessar el cor. 

De moment, dos menors, d’origen magrebí, coneguts per la policia han sigut identificats. Aquests són delinqüents reincidents, que han actuat amb una violència desproporcionada i que, malgrat estar identificats i controlats, encara no han estat formalment detinguts. Què més han de fer perquè el sistema reaccioni?

La pregunta que crema per dins de cada manresà és: fins quan haurem d’aguantar tota aquesta púrria arribada de fora? I, el que vindrà ara de Ceuta. S’ha de dir clar, si no ho diem pel seu nom, estem consentint que la inseguretat es converteixi en la norma, que la por sigui el patró de cada nit, que les nostres filles no puguin tornar soles a casa, que els nostres pares tinguin por de sortir al carrer.

Manresa ha canviat, no per guanyar diversitat, sinó perquè ha perdut en seguretat. Els carrers, sobretot de nit, s’han convertit en territori de bandes, de menors que saben que tenen la llei a favor seu. Les policies fan la seva feina. Identifiquen, detenen, però el sistema judicial torna els delinqüents al carrer, més empoderats, més violents, més impunes.

Manresa plora, però Manresa també ha de reaccionar. No podem seguir amb discursos edulcorats davant la barbàrie. El Carles a mort per defensar la pau. Però la seva mort hauria de servir per despertar les consciències. Ja n’hi ha prou. Que aquest assassinat sigui el punt d’inflexió que ens obligui a dir prou, a actuar, a defensar el nostre dret a viure en pau. Si no ho fem ara, quan? Si no ho diem els manresans, qui?

Descansi en pau, Carles. I que la seva memòria ens doni la força per exigir el que és nostre, la seguretat, la vida, la dignitat.