Molta obra, poca plaça. De Crist Rei a una plaça sense ànima

 

La remodelació de la plaça Neus Català és un exemple clar d'una política municipal més preocupada per la imatge i els titulars que per les necessitats reals dels veïns. Després d'anys d'anuncis, obres, afectacions al comerç i canvis en la mobilitat, el resultat final està molt lluny de les expectatives que el mateix govern havia generat. Bé... tampoc ens ha d’estranyar massa.

S'han invertit importants recursos públics en una actuació que molts ciutadans perceben com a superficial i poc transformadora. La nova plaça presenta un disseny excessivament dur, amb una presència limitada de vegetació i ombra, i sense aportar elements que la converteixin en un espai especialment atractiu, confortable o singular. A cop d’ull sembla que només hi ha dos arbres, en una moment marcat per l'emergència climàtica, fet que sorprèn que no s'hagi apostat amb més ambició per la renaturalització de l'espai urbà.

El més preocupant és que, després de tot el debat polític i social generat al voltant del projecte, molts manresans es pregunten què s'ha guanyat realment. Si el resultat havia de ser una plaça tan asèptica i amb tan poca personalitat, potser hauria estat més sensat mantenir l'antiga plaça Crist Rei o limitar-se a una reforma puntual i molt menys costosa. S'ha sacrificat un espai amb una identitat consolidada per substituir-lo per una plaça que podria trobar-se en qualsevol ciutat i que no aporta cap valor diferencial evident.

Aquesta actuació reflecteix una manera de governar basada en grans projectes urbanístics que sovint prioritzen el simbolisme polític per sobre de l'eficàcia i les necessitats quotidianes de la ciutadania. Mentre es destinen recursos a operacions d'imatge, continuen pendents qüestions que preocupen molt més els veïns com l'estat dels barris, la neteja, la seguretat, l'habitatge i el manteniment dels espais públics.

La plaça Neus Català havia de ser presentada com un símbol de la nova Manresa. El problema és que, per a molts ciutadans, ha acabat convertint-se en el símbol d'una oportunitat desaprofitada. Molta despesa, moltes molèsties i un resultat final que no justifica ni les expectatives creades ni els recursos invertits.