A la processó del silenci a Manresa, el Crist volia baixar de la creu

 

La nit havia caigut sobre Manresa amb una fredor estranya, com si el vent arrossegués alguna cosa més que aire. Els carrers eren plens de silenci expectant mentre la processó avançava lenta, amb els passos marcats pels tambors llunyans dels Armats de Manresa, que havien passat feia una estona. La respiració continguda dels pocs que estaven al carrer mirant es va fondre amb un silenci espès, com si tota la ciutat hagués oblidat per un instant com es vivia abans d’aquell moment. El Crist, elevat damunt la creu, semblava més pesant que mai. No era només la fusta ni el cos estàtic. Era el pes invisible de tot allò que el món no sabia sostenir. El qui el portava va vacil·lar un instant. Una passa mal donada, una ràfega de vent més forta que les altres. El Crist i la creu van caure.

Per un moment, el temps es va trencar. El món va deixar de rodar. Els pocs que ho van veure van deixar de respirar. Alguns van dir que era un accident. D’altres, en veu baixa, ho van veure com un senyal.

Com si el Crist, cansat de mirar el món des de dalt, hagués volgut baixar. No per rendir-se, sinó per negar-se a continuar penjat davant de tantes injustícies i penúries. Com si ja no volgués ser només símbol, sinó testimoni viu d’un dolor que no s’acabava mai.

El vent bufava fort, tallant la pell, i feia dansar les túniques i les espelmes. Feia fred, un fred que es ficava dins dels ossos. En aquell fred hi havia alguna cosa més, com la sensació que la ciutat mateixa tremolava. Manresa no anava bé. Això ho sabia tothom, encara que pocs ho diguessin en veu alta. Carrers que abans eren plens de vida, ara semblaven cansats. Massa gent lluitant sola, massa silencis acumulats.

El vent encara bufava. Els tambors dels Armats se sentien de lluny. I enmig d’aquella nit freda, per un instant, va semblar que el Crist ja no volia tornar a pujar a la creu que el sostenia feia 2026 anys.

Potser no havia caigut. Potser, simplement, havia decidit baixar.