La C-55 no és només una carretera. És una ferida oberta. És un maleit tros llarg de formigó i pintura, i ferros laterals. Una cicatriu que travessa el territori i que s’ha anat engrandint amb cada accident, amb cada víctima, amb cada promesa incomplerta. Durant anys, s’ha lluitat, s’ha denunciat, s’ha sortit al carrer. S’ha cridat i s’ha escrit molt. Però el que ha arribat, sempre són pedaços. Quants morts més han de quedar sobre l’asfalt perquè es prenguin decisions valentes? Quantes famílies trencades més? El darrer fa sis dies a Monistrol de Montserrat i ja van 17 víctimes des de començament d’any. La C-55 ha estat sinònim de perill, de saturació i de manca d’inversió real. I mentrestant, les administracions han anat jugant a fer veure que actuaven, fent petits retocs, mesures parcials, això si, provocant titulars. Ara ens venen amb el gran paquet de “millores” però, amb data del 2030. Sis anys més de riscos, de cues i d’accidents mentre ens demanen paciència. Paciènc...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada