La normalització de l'incivisme a Manresa

 

Manresa, ciutat de 80.000 habitants amb un 22% de població immigrant, s'enfronta a un problema que va més enllà de les estadístiques delictives. La normalització de conductes antisocials que erosionen silenciosament el teixit social. Allò que comença com una baralla al Passeig, un contenidor cremat o un grup fent soroll a la plaça Sant Domènec o punts conflictius com el passatge Sorribes, i altres, esdevé per acumulació i reiteració, part del paisatge quotidià. I aquesta és precisament la qüestió més preocupant, quan l'excepcional es converteix en habitual, la ciutat no només pateix inseguretat, sinó que perd la capacitat d'indignar-se.

Els episodis que han marcat i continuen marcant la vida manresana dels darrers anys dibuixen un mapa de la conflictivitat. La baralla tumultuària de joves al Passeig el setembre del 2023, amb taules i cadires volant en ple dia, va suposar un punt d'inflexió. Però no ha estat un cas aïllat. La plaça Sant Domènec concentra 427 intervencions policials en sis mesos, desplaçats ara a altres indrets, amb consum de drogues i alcohol a l'espai públic. Tothom coneix carrers a Manresa, que s'ha convertit en un focus de tràfic de drogues a plena llum del dia i en espais on els veïns eviten passar per por a les intimidacions.

El més inquietant és que l'incivisme no es combat només amb policies i ordenances. La normalització comença quan els veïns deixen de sortir al carrer per por, quan els comerciants assumeixen els aldarulls com a part del negoci, quan els ciutadans eviten determinades places i carrers. Es produeix llavors un desplaçament subtil de l'espai públic i deixa de ser de tothom per convertir-se en territori d'uns quants.

Les conductes antisocials s'alimenten d'aquesta dinàmica. Com menys resistència troben, més s'expandeixen. La sanció social, l'acte de dir "això no és acceptable", es dilueix quan l'excepció esdevé norma. I en aquest punt, la ciutat es rendeix sense adonar-se'n. Manresa no és una ciutat insegura en termes estadístics, però sí una ciutat que ha après a conviure amb l'incivisme.

La qüestió de fons no és estadística, ni pressupostària, ni policial. És moral. La veritable pregunta no és com reduir els delictes, sinó com recuperar la capacitat col·lectiva de dir prou. Com revertir la inèrcia que converteix una baralla en "coses de joves", un contenidor cremat en "el que toca", i una plaça ocupada en un territori a evitar. Perquè quan la indignació s’adorm, la ciutat s’omple de territori conquerible. I això no és decadència: és rendició. I la rendició, disfressada de tolerància, és el preludi del caos. Perquè el caos no comença amb una bomba, sinó comença amb un silenci col·lectiu davant la primera “finestra trencada”.