Quan el foc obliga a fugir

 

Cada estiu, els incendis forestals obliguen milers de persones a abandonar casa seva en qüestió de minuts. Les imatges de famílies marxant amb el cotxe carregat de pressa, carreteres col·lapsades i urbanitzacions buides formen part d’una realitat cada vegada més freqüent. Però més enllà de l’emergència ambiental, aquestes situacions plantegen preguntes, independentment de la prevenció i maneres de actuar per mitiga’ls, que també interessen a la societat.

Quan una població és evacuada, tal com em vist darrerament a les noticies, es produeix una alteració radical de la normalitat. Les llars queden deshabitades, els veïns desapareixen temporalment i els mecanismes habituals de vigilància informal deixen de funcionar. És precisament aquesta absència de control social la que pot generar oportunitats perquè apareguin conductes delictives.

La teoria de les activitats rutinàries (Cohen i Felson), explica que un delicte és més probable quan coincideixen tres factors: un objectiu atractiu, l’absència d’un vigilant eficaç i la presència d’un infractor motivat. Les evacuacions compleixen, malauradament, bona part d’aquestes condicions. Habitatges buits, carrers deserts i una prioritat absoluta dels cossos d’emergència centrada a salvar vides poden convertir determinades zones en espais especialment vulnerables.

No és estrany que, després de grans incendis o altres catàstrofes naturals, apareguin denúncies per robatoris en domicilis evacuats o intents d’accés il·lícit a propietats. Sovint no es tracta de bandes organitzades, sinó de delinqüència oportunista que aprofita una situació excepcional.

Però, el risc no acaba aquí. Les emergències també afavoreixen altres formes de victimització menys visibles. Les estafes solidàries, les campanyes falses de recaptació de fons, els missatges fraudulents a les xarxes socials o les suplantacions d’identitat aprofitant la confusió són fenòmens que tendeixen a augmentar després de desastres naturals. En aquests moments, les emocions dominen la presa de decisions i disminueix la capacitat crítica davant determinades manipulacions.

Per tan, la prevenció també forma part de la resposta davant un incendi. Quan les autoritats ordenen evacuar, la prioritat és sempre preservar la vida. Però aquesta mateixa precipitació fa recomanable tenir preparada una petita motxilla d’emergència durant els mesos de més risc (ens ho recomanaven des de l’UE fa molt de temps, i ho veiem com ciència ficció).

Des d’una perspectiva criminològica, aquesta motxilla no només serviria per garantir la supervivència durant les primeres hores. També contribueix a reduir futures victimitzacions. Portar la documentació personal, la medicació imprescindible, el telèfon mòbil amb carregador, les claus, una mica d’efectiu, roba per a uns dies i els elements necessaris per a infants o mascotes evita haver de tornar a un domicili encara perillós o dependre excessivament de tercers.

També és recomanable disposar de còpies digitals dels documents importants. Si hi ha temps, també és recomanable endur-se un ordinador portàtil o un disc dur extern, amb informació important, especialment si conté fotografies familiars o documents difícils de recuperar. En cas de pèrdua o destrucció de la documentació física, aquesta previsió pot reduir considerablement els riscos de frau documental o de suplantació d’identitat. 

Les evacuacions també posen de manifest la importància del control informal exercit per la comunitat. Quan els veïns mantenen canals de comunicació, comparteixen informació fiable i segueixen exclusivament les instruccions dels serveis d’emergència, disminueixen tant els rumors com les oportunitats perquè tercers s’aprofitin de la situació.

Cal recorda que les catàstrofes no creen necessàriament més delinqüència, però sí que modifiquen les oportunitats per delinquir. Per aquest motiu, la planificació preventiva hauria d’integrar la seguretat ciutadana dins dels plans de protecció civil. La coordinació entre policies, bombers, autoritats locals i la mateixa ciutadania resulta essencial per protegir no només les persones, sinó també el seu patrimoni i la confiança col·lectiva.

Quan sona l’ordre d’evacuació, no hi ha temps per dubtar. La vida és sempre el primer objectiu. Però preparar-se abans que arribi l’emergència és una forma intel·ligent de reduir riscos, disminuir la vulnerabilitat i demostrar que la prevenció continua sent una de les eines més eficaces per a la protecció civil.