Cremar contenidors no és una bretolada: és un delicte

 

Manresa torna a conviure amb una situació que ja no es pot considerar un fet puntual. Els incendis de contenidors s'han repetit una vegada i una altra, afectant carrers, vehicles i mobilitzant contínuament els serveis d'emergència. Davant d'aquesta realitat, cal fer una reflexió clara i pensar que cremar un contenidor no és una gamberrada. És un delicte que pot acabar provocant lesions greus o fins i tot una tragèdia.

Cada contenidor incendiat representa milers d'euros de diners públics que desapareixen en pocs minuts. Però el cost econòmic és només una part del problema. El veritable perill és que el foc és imprevisible. Un vehicle pot esclatar en flames, una façana pot quedar afectada, una persona gran pot quedar atrapada al seu domicili o un bomber pot haver d'assumir un risc innecessari.

Qui hi ha al darrere? És la pregunta que tothom es fa. I la resposta és que, avui per avui, només la investigació policial la pot donar. Ara bé, des de la criminologia es pot parlar dels perfils que habitualment apareixen en aquest tipus de delictes.

El vandalisme

És probablement la hipòtesi més freqüent. Persones que busquen emocions fortes, diversió, notorietat o simplement veure "què passa". El problema és que el foc no és un joc. Una acció que comença amb un encenedor pot acabar destruint diversos vehicles o posant en perill un edifici sencer.

El delinqüent reincident

Existeixen individus que acumulen antecedents per danys, desordres públics o altres conductes antisocials. Quan no hi ha una intervenció ràpida, la sensació d'impunitat pot afavorir que tornin a actuar.

L'autor per revenja o conflicte

En alguns casos, el foc és un instrument per expressar ràbia contra l'Administració, contra un barri o contra una persona determinada. El contenidor és només el mitjà. El veritable objectiu és generar perjudici.

El piròman

És una possibilitat, però probablement la menys freqüent. La societat tendeix a pensar que qualsevol persona que provoca un incendi és un piròman. Això és incorrecte. La piromania és un trastorn mental molt poc habitual. La majoria dels autors d'incendis intencionats no pateixen aquesta malaltia, sinó que actuen de manera conscient i voluntària.

Per tant, atribuir aquests fets automàticament a una malaltia mental és un error tant clínic com criminològic.

El problema no és el contenidor. És la sensació d'impunitat. Quan una ciutat acumula episodis similars durant setmanes, apareix una pregunta inevitable.

Per què continuen? Perquè els autors perceben que les probabilitats de ser identificats són baixes.

Qualsevol delinqüent, abans d'actuar, fa un càlcul, encara que sigui inconscient, entre el benefici que obté i el risc que assumeix. Si el risc és mínim, i l’objectiu gratificant, la conducta es repeteix.

Per això la prevenció no consisteix únicament a apagar focs, sinó a incrementar les possibilitats que els responsables siguin identificats i detinguts.

Què s'hauria de fer?

No existeix una solució màgica, però sí mesures que han demostrat ser eficaces.

-         Incrementar la vigilància policial a les zones més afectades durant les hores de màxim risc.

-         Analitzar els punts calents (hot spots) per detectar patrons de lloc, dia i hora.

-         Utilitzar videovigilància allà on la legislació ho permeti.

-         Millorar la il·luminació dels carrers.

-         Implicar la ciutadania perquè qualsevol conducta sospitosa sigui comunicada immediatament.

En criminologia això es coneix com a prevenció situacional, dificultar tant la comissió del delicte que l'autor decideixi no actuar.

Si es demostra que els incendis han estat provocats de manera intencionada, els responsables poden afrontar conseqüències penals importants.

No només poden respondre pels danys ocasionats als contenidors. També poden haver d'assumir la reparació dels vehicles cremats, dels desperfectes als edificis i de qualsevol altre perjudici derivat dels fets. Si l'incendi ha creat un risc greu per a les persones, les responsabilitats penals poden ser encara més severes.

Però la sanció no hauria de limitar-se al càstig. És important exigir la reparació del dany. Qui crema patrimoni públic hauria d'assumir el cost econòmic dels desperfectes i entendre que aquests diners surten de la butxaca de tots els contribuents.

Una ciutat no es pot acostumar al foc. El pitjor que pot passar no és que es cremi un contenidor. El pitjor és que la ciutadania ho acabi veient com una cosa normal.

Quan una comunitat normalitza el vandalisme, els autors interpreten aquest silenci com una victòria. Per això és fonamental actuar ràpidament, investigar amb tots els recursos disponibles i transmetre un missatge inequívoc de qui taca el patrimoni públic i posa en risc la seguretat dels veïns no està fent una broma, està cometent un delicte.

Manresa necessita una resposta policial eficaç, una investigació rigorosa i una prevenció intel·ligent. Però també necessita una ciutadania que no relativitzi aquests fets. Perquè avui es crema un contenidor i demà, les flames poden arribar molt més lluny.