Rodalies i les seves vies mortes

 

Hi ha una imatge que val més que mil estadístiques, la d'un home assegut en un tren de Rodalies aturat entre dues estacions, mirant el mòbil sense esperança, sabent que arribarà tard, com ahir, com demà, com sempre. Aquesta imatge no és nova. Fa cent seixanta anys que Manresa espera que el temps de viatge fins a Barcelona sigui el d'un país civilitzat, no el d'una colònia ferroviària. Però això encara no és possible.

Ahir vam assistir al relat que emergeix de les jornades de la Fundació Montepio. Un relat cru i quirúrgic. L'Estat inverteix en alta velocitat, aquesta faraònica joguina que connecta Barcelona amb Madrid en dues hores i mitja per a quatre viatgers de negocis, mentre la xarxa de Rodalies es desfà com un suro en el vent. I la Generalitat que fa? Somia trens orbitals i transversals, dibuixant línies sobre el mapa que mai no arribaran als pressupostos, mentre l'habitatge protegit no arriba ni al 6% del que caldria.

La paradoxa és gairebé tràgica. El preu del totxo s'enfila perquè tothom vol viure on hi ha feina, i la feina només hi és on arriba un tren fiable. Però el tren no és fiable. Llavors la gent s'apinya a Barcelona, i el preu la l’habitatge puja, i la gent es queixa, i ningú, Ajuntaments, Generalitat ni Estat no posa els 21.000 habitatges protegits anuals que serien necessaris. Només 1.200, veuen els fanals del carrer.

Qui no hi posa els diners? L'Estat espanyol, amb una mentalitat radial que considera Catalunya una perifèria pintoresca, ha convertit la inversió ferroviària en una litúrgia burocràtica. Quan arriben els diners, van a l'alta velocitat, perquè l'alta velocitat sona a modernitat i la premsa de Madrid no agafa Rodalies.

La Generalitat, mentrestant, ha delegat històricament en l'Estat la competència ferroviària i ha preferit construir vies sense trens, o trens sense vies, o estudis de viabilitat que omplen calaixos però no redueixen un sol minut del viatge Manresa-Barcelona. La manca d'habitatge protegit no és una fatalitat meteorològica, és una decisió política disfressada d'impotència, per què la reserva de terreny urbanístic en sobra.

L’Estat no és la solució, perquè no invertirà ara, el que no ha fet en tants anys. La solució podria venir de la Generalitat si recuperes competències integrals de Rodalies, ara en mans d'ADIF i Renfe, amb un traspàs negociat i valent, no simulacres de traspàs.

La solució que s'intueix passaria per un pla coordinat de creixement de ciutats mitjanes com Manresa, Vic, Figueres, Lleida, Tarragona, amb estacions intermodals, habitatge protegit vinculat al tren, i un model de país on la distància es mesuri en temps digne. Calen 21.000 habitatges a l'any? Tothom sabem que no es faran. Però si se'n fan 5.000 de protecció oficial i es concentren a 500 metres de les estacions, ja hi ha un primer pas, i tot és començar.

Ara bé, el que no es pot fer, i el que cal deixar clar, són promeses de línies orbitals i transversals faraòniques fins que no s'hagi resolt el problema bàsic, un tren cada quinze minuts a totes les línies de Rodalies, fiabilitat del 99%, temps de viatge competitiu amb el cotxe. I aconseguir això, és només voluntat política, cal congelar el preu del lloguer a Barcelona i construir habitatge públic.

Finalment ahir, a l'alcalde de Manresa se l’hi ha de donar la raó quan diu que "si tot passa a Barcelona no ens en sortirem". Té raó quan assenyala que el temps de viatge és el mateix que fa 160 anys. El problema continuarà mentre els polítics vagin a inaugurar trens que no arreglen res, i els ciutadans segueixin asseguts a andanes veient passar les hores. I això només canviarà quan algú assumeixi que el que falla no és un comboi concret, sinó un sistema sencer que porta dècades encallat.

Quan es deixi de fer política de foto i es comenci a fer política de manteniment, de planificació i de responsabilitat. Quan les administracions deixin d’assenyalar-se mútuament i acceptin que la gent no vol excuses i vol resultats. Fins que no arribi aquest moment, els trens seguiran arribant tard, els usuaris seguiran perdent temps i paciència, i tots plegats seguirem pagant el preu d’una infraestructura que no està a l’altura del que necessitem.