El Nou Congost de Manresa: improvisació, temps perdut i diners evaporats.

Quan es va anunciar el projecte per posar al dia l'equipament esportiu més emblemàtic de la ciutat, ningú no podia imaginar que s'obriria un període de desconcert que s'allargaria anys. Avui, després de múltiples girs, canvis de rumb i xifres que no deixen de ballar, els contribuents manresans es pregunten on han anat a parar els seus impostos.

El govern municipal va començar defensant una via que qualificava de més intel·ligent. La de reformar l’estadi existent. Van repetir una vegada i una altra que era la solució més ràpida i econòmica. Però els estudis tècnics, aquells documents que ningú no semblava llegir amb prou atenció, començaven a dibuixar una realitat molt diferent. L'estructura presentava limitacions, els accessos no complien, i els pressupostos s'enfilaven sense control. 

Mentre l'equip de govern dubtava i ajornava decisions, els mesos passaven i els recursos públics es fonien. Contractes per redactar projectes, modificacions pressupostàries, estudis complementaris... Una despesa que avui ja supera el mig milió d'euros i que no ha servit per avançar ni un pam.

Quan finalment han reconegut que la reforma no era viable, que les obres s'allargarien dues temporades senceres, que caldria buscar pistes alternatives, que l'activitat esportiva quedaria greument afectada i que els costos encara pujarien un 20%  més, s'han vist forçats a capgirar el discurs. Ara diuen que cal construir de nou. Han vist la llum, serà perquè estem en Setmana Santa.

Aquesta segona opció és la que hauria tingut sentit des del principi. Però arribar-hi després d'haver perdut anys, d'haver malgastat recursos i d'haver transmès una imatge de desorientació constant no és cap mèrit. És, senzillament, un exercici de gestió deficient, d’un govern incapaç de gestionar correctament els recursos dels manresans.

El que resulta més inquietant no és només l'error tècnic, que ja és prou greu, sinó la manera com s'ha gestionat tot el procés. Les decisions s'han pres sense la informació necessària sobre la taula. Els informes definitius que haurien d'haver orientat l'actuació des del primer moment no s'han elaborat fins que ja s'havien compromès recursos i temps. I quan les evidències apuntaven que el rumb no era l'adequat, s'ha preferit continuar endavant en lloc de rectificar a temps.

Davant les crítiques, el Govern de Marc Aloy, assenyala a factors externs, governs anteriors, tècnics o fins i tot el club esportiu. Però, a ningú se li escapa, que la responsabilitat última recau en qui ha tingut la direcció del tema durant aquests anys.

De moment, però, quin és el cost real de la improvisació?  Més enllà del mig milió d'euros que ja s'han llançat literalment a la paperera, perquè els projectes redactats i les direccions d'obra contractades no serviran per al nou pavelló, hi ha un altre cost més difícil de quantificar però igualment real, que és la credibilitat institucional.

Una ciutat com Manresa, amb necessitats urgents en molts àmbits, no pot permetre's que els seus governs perdin el temps i els diners públics en un vaivé de decisions contradictòries. Els manresans mereixen planificació, rigor i transparència. Mereixen que quan es posi fil a l'agulla d'un projecte d'aquesta envergadura, es faci amb totes les garanties i amb la informació completa des del minut zero.

De fet, la resiliència dels manresans és extrema, i la ciutat continua caminant, amb la paciència esgotada però amb esperança. Ja que Manresa no es rendeix fàcilment. Perquè, malgrat tot, vol un estadi del Congost nou. L’estadi nou encara és un dibuix en un paper, una promesa que flota entre la il·lusió i el dubte. El futur dependrà de si el govern és capaç d’abandonar la improvisació i començar a governar amb la claredat que fins ara ha faltat. La ciutat continua caminant, i nosaltres amb ella.