Això va de dignitat. La C-55 n’és la negació més clara

 

 

La C-55 no és només una carretera. És una ferida oberta. És un maleit tros llarg de formigó i pintura, i ferros laterals. Una cicatriu que travessa el territori i que s’ha anat engrandint amb cada accident, amb cada víctima, amb cada promesa incomplerta. Durant anys, s’ha lluitat, s’ha denunciat, s’ha sortit al carrer. S’ha cridat i s’ha escrit molt. Però el que ha arribat, sempre són pedaços.

Quants morts més han de quedar sobre l’asfalt perquè es prenguin decisions valentes? Quantes famílies trencades més? El darrer fa sis dies a Monistrol de Montserrat i ja van 17 víctimes des de començament d’any. La C-55 ha estat sinònim de perill, de saturació i de manca d’inversió real. I mentrestant, les administracions han anat jugant a fer veure que actuaven, fent petits retocs, mesures parcials, això si, provocant titulars.

Ara ens venen amb el gran paquet de “millores” però, amb data del 2030. Sis anys més de riscos, de cues i d’accidents mentre ens demanen paciència. Paciència per una infraestructura que ja fa dècades que arriba molt tard.

La solució immediata? El famós tercer carril. Un pedaç més. Un intent de fer veure que es fa alguna cosa, quan en realitat només s’està allargant el problema. Perquè no ens enganyem, afegir carrils puntuals en una via col·lapsada no resol res de fons. Només maquilla les xifres i permet fer una roda de premsa. Un altra titular.

La joia de la corona: la C-16 “gratuïta”. Gratuïta? Només si jugues al joc de la lletra petita. Només si t’has registrat abans, només si compleixes condicions, només si fas exactament el trajecte que t’imposen. Si no, 9,70 euros al peatge. Això no és una alternativa, és un parany? No. És un engany.

La realitat quotidiana és molt més crua que qualsevol anunci institucional. És quedar atrapat a la ratera de la C-55 amb una sensació d’angoixa constant. És veure com una ambulància o un camió de bombers no poden avançar. És la impotència de no poder fer mitja volta. És el nerviosisme, la por i la ràbia acumulada de centenars de conductors cada dia. I més en aquest dies arrel de l’extraordinari funcionament de rodalies.

Ens diran que algunes mesures han salvat vides. I és cert: la lluita ciutadana, plataformes com “No més morts a la C-55”, han forçat canvis. Però no es pot utilitzar això com a excusa per no fer el que toca. Per no transformar de veritat una via que continua sent perillosa. El cost no és només humà. És també econòmic d’hores i hores perdudes en retencions i contaminació. Un model que castiga especialment el Bages i tota la Catalunya Central.

El missatge és clar: espereu, adapteu-vos, pagueu si podeu… i mentrestant, ja veurem.

Això va de dignitat. La C-55 n’és la negació més clara.